* contes i vivències
APRENENTATGE*

La xarxa Aprendre On estan els DéusLa paràbola del carruatge - El colom reial - Menja tu mateix la fruita - Diógenes - L'explorador - Construir el món - Una paràbola - Els contes - Morir al galliner - Vaig aprendre i decidir - Aferrar-seEls fesols màgicsEl savi i el barquerEl mirall dels desigs - La ira i la muntanya - El discurs del savi - El savi i la tassa de te - El deixeble erudit - Una lliçó per als que abusen - Respostes diferents - El pollastraire mentider - El fill que va curar al seu pare - Savi fins al final - El tigre i el llop - Els regals al sultà - Així és la vida - L’escorpí i la granota - Els cecs i l'elefant - El cec i la llum - El debat zen - Les respostes de Déu - El rei, el boig i la veritat - El genet i la serp -


aprenentatge ( + responsabilitat )

La xarxa
Sara Cone Bryant
Procedència: Col·laborador/a

"Un dia dos germans van anar a passejar per un barri de pescadors i així poder veure un mariner que coneixien. El van trobar assegut a la porta de la cabana, de cara al mar, adobant una xarxa de pescar.
- Bon dia - els va dir el pescador en veure’ls -. Com esteu?
- Molt bé, gràcies - van respondre els vailets -.
- I quin bon vent us porta avui per aquí?
- És que ens agradaria portar una barca, i com que vós en teniu una, hem pensat que potser ens en voldríeu ensenyar. És el que ens agradaria més de tot!
- No diré que no - va contestar el pescador -. Ara mateix tinc aquesta feina entre mans, però potser sí que després us hi puc portar, primer l'un i després l'altre, si és que en teniu ganes d'aprendre. Mireu, ara he marxar un moment. Vosaltres podeu continuar adobant aquesta xarxa que cal tenir a punt. Nueu tots els fils trencats.
I els va ensenyar com es feien els nusos de malla. Quan ja era lluny, el germà gran va començar a mirar a l’horitzó.
- Que bé que es veu el mar! - va dir -. Les onades van i vénen fins a la platja; gairebé fins a la porta de la casa; semblen cavalls coberts d'escuma que salten endavant i enrera. Vine a veure-ho.
- No puc, ara - va dir el petit - Estic fent un nus.
- Mira! - va cridar el gran -. Ara veig la barca. Dansa damunt les onades com una dama en un saló. Mai no havia vist una cosa més bonica. Vine a veure-ho, home!
- No puc ara - va contestar el petit -. Estic fent un altre nus.
- Com m'agradaria de portar la barca! - va continuar el gran -. Estic segur que el pescador em portarà primer a mi perquè sóc el gran i sé més que tu. Ni tan sols he mirat quan volia ensenyar-me a fer els nusos perquè ja en sabia.
En aquell moment va arribar el pescador.
- Ja estic llest. Què heu fet mentre jo era fora?
- Jo he mirat la barca - va dir el més gran -. Què bonica que és! Em sembla que ja m'hi trobo dins.
- Jo he anat fent nusos - va dir el petit -.
- Apa, doncs, anem! - va respondre el pescador agafant-lo per la mà -; pujarem a la barca i t'ensenyaré a portar-la.
- Però si jo sóc el gran! - va cridar l'altre -. I sé molt més que no pas ell.
- Potser sí - va respondre el pescador -; però cal saber fer nusos abans d'aprendre a portar una barca.
- Ja n'he après, de fer nusos - va exclamar el noi -. I sé fer-los d'allò més bé.
- Ah sí? Però com puc saber-ho jo? - va exclamar el pescador.
I el pescador i el petit vailet marxaren junts amb la barca, mar endins


inici

 

ALTRES VALORS

amistat
amor
aprenentatge
austeritat
autenticitat
autocreixement
autoestima
bondat
celebració
coherència
compartir
compromís
comunicació
comunitat
confiança
consciència
constància
contemplació
creixement
donació
ecologia
esperança
espiritualitat
família
fe
felicitat
generositat
gratitud
igualtat
interioritat
justícia
llibertat
paciència
parella
pau
perdó
perseverança
proïsme
quotidianitat
recerca
respecte
responsabilitat
sensibilitat
sentit
senzillesa
servei
sociabilitat
solidaritat
tolerància
treball
vida

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 


aprenentatge ( + autocreixement )

Aprendre
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a

Després d'un temps hauràs après la diferència tan subtil entre sostenir una mà i encadenar l'ànima.
I hauràs après que amor no significa dependència, ni companyia significa seguretat.
I hauràs començat a aprendre que els petons no són contractes, ni els regals són promeses.
I hauràs après a dissenyar totes les seves rutes en el present, perquè els terrenys de l'ahir són incerts per als teus plans, i els futurs tenen possibilitats de fallar a mig camí.
I després d'un temps hauràs après que fins i tot els raigs del sol poden cremar-te si t'hi exposes massa.
Així doncs, planta el teu propi jardí i decora la teva pròpia ànima, en lloc d'esperar que algú et porti flors.
I hauràs après que de debò pots ser ferm/a, que ets realment fort/a, i que segur que ets un ésser valuós/a.
I hauràs après que amb cada adéu aprendràs!

inici

 


aprenentatge ( + llibertat )

On són els Déus
Ernesto Laureano Altamirano
Procedència: Rudyard Herbert Adán Pérez Hernández. Xilè

-"On són els déus?"
Va preguntar el Petit, mentre s'amagava amb la seva família a la caverna, aquella nit de tempesta primordial.
I els seus pares li van ensenyar com fer foc per a il·luminar la seva història pintada a les parets, i a ballar als déus que un dia van venir i que van marxat en temps dels seus avantpassats...
... i va ser el matí del primer dia.
Després el Petit va preguntar a la seva tribu:
-"On són els déus?"
I juntament amb els seus pares va travessar un llarg hivern en la recerca d'un lloc segur per a sembrar el seu futur; va prendre possessió de les terres i va ser senyor sobre les bèsties que des d’antic perseguia...
... i va ser el matí i la tarda del segon dia.
I el Jove va preguntar al seu poble, mentre reia a la vora del riu:
-"On són els déus?"
I els seus pares li van ensenyar com sotmetre d’altres pobles, d’altres homes. Va construir piràmides als deserts i va edificar ciutats a les selves verges. Va aprendre d’altres cultes i llegendes al costat de savis i mestres que es van perdre amb el pas del temps i el vent de l'oblit...
... i va ser el migdia i la tarda del tercer dia.
I l'Home va preguntar als seus:
-"On són els déus?"
-"Es troben en la vida" li van respondre, mentre apagaven la vida dels seus germans i crucificaven a l'únic home que els estimava a tots.
I l'Home va descobrir l'origen de la seva forma, i la mecànica de la seva existència eterna; va aprendre a crear vida en els seus laboratoris, amb respecte i saviesa; va aprendre a difondre la vida dels seus germans i al costat d'ells va aprendre a riure novament...
... i va ser el migdia i la tarda del quart dia.
I l'Home va preguntar amb desconfiança:
-"On són els déus?"
-"Són en l'amor" li van respondre els sacerdots mentre s'omplien les butxaques amb monedes i ànimes de la innocència.
I l'Home va aprendre a estimar tot ésser vivent que trepitgés la terra o visqués fora d'ella. Amb amor, els seus ulls es van bolcar cap a les arts, i les ales de l'esperit humà van empolainar-les amb tendresa, per a formar part d'una Gran Obra...
I va ser la tarda del cinquè dia.
I l'Home va preguntar als nens que ahir reien, i ara eren homes que odiaven:
-"On són els déus?"
-"Són en l'energia" li van respondre, mentre feien servir l'àtom per a destruir-se a si mateixos.
I l'home va aprendre a creure en la pau, va usar l'àtom per al bé; va sanar a tots els pobles i no hi va haver més guerres en el seu cor...
... i va ser la tarda i el vespre del sisè dia.
I l'Home va preguntar a la pols de la seva cultura, a les ovelles socials de la seva època:
-"On són els déus?"
-"Al cel" li van respondre, drogats per la seva submissió a la religió.
I l'Home va aprendre astronomia, va fer càlculs, va dissenyar projectes per poder arribar als llocs que sempre va voler conèixer. I finalment es va apoderar del cel i va viure a les estrelles dels somnis eterns...
... i va ser el vespre del setè dia.
I l'Ancià va preguntar a la multitud solitària:
-"On són els déus?"
-"Són a l'espai i dins el temps" li van respondre tristos i arrupits.
I l'Ancià va aprendre a controlar l'espai i el temps. I el seu cos va anar com raig del Sol, on el seu pensament de llum ja no tenia fronteres, i podia estar arreu; i el temps ja era un record, d'un temps gairebé oblidat...
... i va ser la nit del vuitè dia.
I l'Ancià va preguntar:
-"On són els déus?"
..I ningú va respondre, perquè ell ja era per damunt de l'espai i el temps. I l'Ancià va comprendre que la veritable resposta havia de donar-la ell mateix.
I a mesura que l'Ancià buscava els déus, anava creant pel camí nous cels i noves terres; nous espais i nous temps. I en un petit món blau, que ell havia creat, va haver-hi una tempesta primordial, antiga i perfecta. I en aquest petit món blau, l'Ancià va sentir que un Petit preguntava allò que el feia somriure i descansar:
"On són els Déus?"

inici

 


aprenentatge ( + creixement )

La paràbola del carruatge
Jorge Bucay
Procedència: Coaborador/a


Integrats com un tot, el meu carruatge, els cavalls, el cotxer i jo (com em van ensenyar a dir-ne del passatger), vam recórrer amb prou dificultats el primer tram del camí. A mesura que avançàvem canviava l'entorn: ara mateix era àrid i desolador, després florit i confortant. També canviaven ensems les condicions climàtiques i el grau de dificultat de la ruta: de vegades suau i plana, d’altres aspra i costeruda i encara d’altres relliscosa i pendent. I finalment canviaven les meves condicions anímiques: ara serè i optimista, abans trist i cansat, més tard fastiguejat i enutjat. En aquests moments, al final d'aquest tram, sento que en realitat els únics canvis importants eren aquests darrers, els interns, com si els de fora depenguessin d'ells o simplement no existissin.

M’aturo un instant per a contemplar les petjades que he deixat enrera i me’n sento satisfet i orgullós. Per a bé i per a mal, els meus triomfs i les meves frustracions em pertanyen. Sé que una nova etapa m'espera, però no ignoro que podria deixar que m'esperés per a sempre sense sentir-me’n, si més no, una mica culpable. Res no m'obliga a seguir endavant, res que no sigui el meu propi desig de fer-ho. Miro cap al davant. El camí em resulta atractivament invitador.

Des de bon començament veig que el trajecte està ple de colors infinits i formes noves que desvetllen la meva curiositat. La intuïció em diu que també hi ha d'haver perills i dificultats, però això no em frena. Ja sé que compto amb tots els meus recursos per poder enfrontar amb eficiència cada perill i superar amb èxit cada dificultat. D’una altra banda, he après prou clarament que sóc vulnerable però no fràgil. Sumit en aquest diàleg interor, gairebé ni me n'adono que ja l’he començat a recórrer. Gaudeixo plàcidament del paisatge… i, es podria dir, que ell ensems gaudeix del meu pas, veient com a cada moment que passava es feia més bonic.

De sobte, a la meva esquerra i per un camí paral·lel al meu, veig una ombra que es mou darrere uns esbarzers. Estic una mica a l’aguait i més endavant, en un clar del terreny, puc veure que és un altre carruatge que avança en la meva mateixa direcció. M’impressiona la seva bellesa, la fusta fosca, els bronzes brillants, les rodes majestuoses, la suavitat de les seves formes tornejades i harmòniques. El carruatge també va tirat per dos cavalls i un cotxer portant les regnes. Els seus cavalls i els meus acompassen el seu trot espontàniament, com si fossin una sola quadrilla. Els cotxers semblen haver trobat un bon moment per a descansar, perquè ambdós s’escarxofen al pescant i, amb la mirada perduda, mantenen suaument les regnes deixant que el camí ens dugui. M’hi trobo tan bé amb aquesta situació, que només una llarga estona després descobreixo que l'altre carruatge també duu un passatger. No és que pensés que no en duia, sinó que no l'havia vist. Me’l miro i veig que ell també m'està mirant. Per a fer-li saber la meva alegria li somric i ell, des de la seva finestra, em saluda amb la mà. Retorno la salutació i m'animo a dir-li un tímid "Hola".

Misteriosament, o potser no tant, ell escolta i contesta:- Hola, vas cap allà?
- Si – contesto, tot sentint-me sorprès per la meva alegria
- Anem junts?
- Oi tant! - em diu -, anem!
Jo respiro profundament i em sento satisfet.
- Durant tot el camí fet no havia trobat mai un company de ruta.
- Em sento feliç sense saber el per què: I el més xocant és que no tinc cap interès especial en saber-ho!

inici

 


aprenentatge ( + recerca )

El colom reial
Antohny de Mello
Procedència: Col·laborador/a


En
Nasruddin va arribar a ser primer ministre del rei. Un cop, mentre feia un tomb pel palau, va veure un falcó reial per primer cop en la seva vida.
Fins aquell moment, en Nasruddin no havia vist mai una mena de colom semblant com aquell. I, sense pensar-s’ho gaire, va agafar unes tisores i va retallar-li les urpes, les ales i el bec.
"Ara sembles un ocell com cal", va dir. "El que té cura de tu t'ha tingut molt descuidat".

inici


aprenentatge ( + autocreixement )

Menja tu mateix la fruita
Anthony de Mello
Procedència: Col·laborador/a

Una vegada el deixeble queixava al seu Mestre:
- Sempre ens expliques històries, però mai ens expliques què signifiquen.
El Mestre li va replicar:
- Tu creus que t'agradaria que algú t'oferís fruita i la mastegués abans de donar-te-la?
Ningú no pot donar-te’n el significat en lloc teu. Ni tant sols que fossis el Mestre.

inici


aprenentatge ( + creixement )

Diògenes
Anthony de Mello.
Procedència: Col·laborador/a
. “El cant de l'ocell”

El filòsof Diògenes es trobava sopant llenties quan el va veure el filòsof Arístip, que vivia confortablement a força d'adular al rei.
Arístip li va dir:
- “Si aprenguessis a ser submís al rei, no hauries de menjar aquestes avorrides llenties”.
Però Diògenes li va replicar:
- “Si tu haguessis après a menjar llenties, no hauries d'adular al rei”.

inici

 


aprenentatge ( + autocreixement )

L'explorador
Tony de Mello
Procedència Col·laborador/a

L'explorador havia tornat altre cop a casa. Tothom es delia per a saber-ho tot sobre l’Amazones. Però, com podia expressar amb paraules la sensació que havia inundat el seu cor quan va contemplar aquelles flors d’una bellesa tan sorprenent i va escoltar tots els sons nocturns de la selva? Com explicar el que havia sentit el seu cor en adonar-se del perill de les feres o en conduir la seva canoa per les aigües incertes del riu?
I els va dir: "Aneu i descobriu-ho vosaltres mateixos. Res no pot substituir el risc i l'experiència personal". Però, per a orientar-los, els va fer un mapa de l’Amazones. Ells van agafar el mapa, en van fer còpies per a tots i també van penjar-ne una a l’Ajuntament. Tothom que tenia una còpia es considerava un expert en l’Amazones, encara que no conegués per experiència cada revolt i cada racó del riu, com n’era d’ample i profund, on hi havia baixants d’aigua i on es trobaven les cascades?
L'explorador es va plànyer tota la seva vida d'haver-los donat aquell mapa. Hauria estat preferible no haver-ho dibuixat, davant la utilització tan barroera que n’havien fet.

Diuen que Buda es negava rotundament a parlar de Déu.
Probablement coneixia el perill que comporta fer mapes per a experts virtuals i imaginaris.


inici

 

aprenentatge ( + autenticitat )

Construir el món
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a

Hi havia un savi, molt savi, que volia construir un món solidari, just, en pau...
Passava hores i hores llegint, estudiant, preguntant...
Una tarda se li acostà el seu fill de 6 anys.
- Pare, juguem!
- No puc, tinc molta feina. He de trobar la manera de construir un món solidari, just i en pau.
- Et puc ajudar?
El pare va mirar la manera de tenir el seu fill ocupat. Damunt la taula hi tenia una revista i, a la revista, un mapa del món. Va arrencar el full, el va ensenyar al vailet i tot seguit el va tallar en trossos petits.
- Aquí tens. És un trencaclosques. Si ajuntes bé les peces i les enganxes en un full construiràs el món.
El pare va pensar que el petit estaria ocupat tota la tarda però al cap de poc l’infant havia acabat.
- Com ho has fet?
- Molt fàcil. Jo no sé construir el món. Però, a l’altra cara del full hi ha un home i jo sí que sé com és un home. He fet l’home i el món ha quedat construït.

inici


aprenentatge ( + responsabilitat )

Una paràbola
Rikc Kingliorn Robert Muíleí
Procedència: Col·laborador/a - Citat de The Birth of a Global Civilisation [El naixement d'una civilització global]

Hi havia una vegada una classe on tots els estudiants estaven en desacord amb la seva professora. Per què havien posar cap interès en la interdependència global i en tot allò que pensaven, sentien i feien l’altra gent del món?
Una dia la mestra va dir que havia tingut un somni on hi va veure un dels seus estudiants cinquanta anys després.
L'estudiant hi apareixia molt molest i deia: "Per què vaig aprendre tantes coses sobre el passat i sobre l'administració del meu país i tan poc sobre món?"
Estava enfadat perquè ningú li havia dit que d'adult s’enfrontaria gairebé diàriament amb els problemes de la interdependència global, amb els problemes de pau, la seguretat, la qualitat de vida, l'alimentació, la inflació o l'escassetat de recursos naturals.
Aquest estudiant es va adonar que ell n’era tant la víctima com el beneficiari.
"Per què no se'm va advertir de tot això? Per què no se'm va informar millor? Per què els meus professors no em van parlar d’aquest problemes i no em van ajudar a comprendre que jo era membre d'una raça humana interdependent?
I amb una ràbia encara més gran, l'estudiant va dir a crits:
"Vostè em va ajudar a fer anar màquines increïbles, a observar amb telescopis i microscopis, a sentir telèfons, ràdios i sons, a fer anar el meu cervell amb ordinadors, però vostè no em va ajudar a obrir el meu cor, el meu amor i el meu interès envers tota la família humana. Professora, vostè em va ensenyar només la meitat!"

inici


aprenentatge ( + vida )


Els contes
León Felipe
Procedència: Col·laborador/a

Jo no se moltes coses, és veritat.
Dic tan sols allò que he vist.
I he vist: que el bressol de l'home
el bressolen amb contes, l’ofeguen amb contes;
que el plor de l'home el tapen amb contes;
que els ossos de l'home
els enterren amb contes;
i que la por de l'home és...
qui ha inventat tots els contes.
Jo se poques coses, és veritat,
però m'han adormit amb tots els contes...
i sé tots els contes.

Ara estic de tornada, he arribat fa poc,
Sóc nou a la ciutat... I vull dir això:
Em van dormir amb un conte...
i m'he despertat amb un somni.
És un somni sense llaços, sense miralls, sense anells,
sense xarxes, sense paranys i sense por.

inici

 


aprenentatge ( + autocreixement )

Morir al galliner
Mamerto Menapace
Procedència: Col·laborador/a

Una vegada un pagès, que caminava per una serralada, va trobar, entre les roques dels cims, un ou ben estrany. Perquè era massa gran per a ser de gallina. A més a més, hauria estat difícil que aquest animal hagués arribat fins allà dalt per a pondre’l. I també era massa petit per a ser d'estruç.

No sabent de què era, va decidir emportar-se'l. Quan va arribar a casa seva, el va donar a la seva dona, que justament tenia una lloca d’indiot covant una niuada d'ous acabats de pondre. Veient que era més o menys de la mida dels altres, el va encabir sota la lloca.

Es va donar l’avinentesa, que quan van començar a trencar les closques els galls dindi, també ho va fer el “pollet” de l'ou portat dels cims. I encara que va resultar ser un animalet no del tot igual, amb tot i això no desentonava massa de la resta de la niuada. I és que era una cria de còndor. Si senyor, de còndor, tal com sona. I encara que havia nascut sota l’escalf de la lloca d’indiot, la vida li venia d'una altra espècie d’au.

Com que no tenia la manera d’aprendre una altra cosa, la bestioleta va imitar allò que veia fer. Piulava com els altres indiots, i seguia la lloca en la recerca de cuquets, llavors i deixalles. Furgava la terra i, a saltirons, intentava arrencar fruitetes madures dels arbres. Vivia al galliner i tenia por dels gats que moltes vegades venien a disputar-li allò que la mestressa llençava al pati del darrera, després dels àpats. De nit pujava a les branques del garrofer per por de les mosteles i altres bèsties caçadores. Vivia fent allò que veia fer als altres.

De vegades se sentia una mica estrany. Sobretot quan tenia l’oportunitat d'estar sol. Però no era habitual que el deixessin sol. El gall d’indi no viure solitari i no suporta que els altres en siguin. És bestiola d’anar en grup, tot traient pit per a impressionar, obrint la cua i arrossegant l'ala. Qualsevol cosa que el vulgui impressionar, és contestada immediatament amb una sonora burla. I és cosa molt típica d'aquests moixonassos no poder volar malgrat ser tan grans.

Un migdia de cel clar i núvols blancs, el nostre animalet va quedar sorprès en veure unes estranyes aus que planejaven majestuoses allà a les altures, sense gairebé moure les ales. Va sentir que tot el seu ésser s’estremia. Era com una crida molt forta que es desvetllava del més íntim de les seves fibres. Els seus ulls, acostumats a mirar sempre cap a terra per buscar menjar, no aconseguien distingir allò que passava a les altures. Però dins el seu cor va néixer una nostàlgia de volar molt intensa. I ell, per què no volava així? El cor li bategava cada cop més precipitadament i ansió.

Però, en aquest moment, se li va acostar un indiot preguntant-li el què estava fent. Es va posar a riure en sentir la seva confidència. Li va dir que era un romàntic i que es deixés de ruqueries. Ells estaven per a una altra cosa. Havia de ser realista. L’important era poder anar a un lloc on hi hagués molta fruita madura i tota mena de cucs.

El pobre animalet, tot perplex, va sortir del seu encanteri i va seguir l’altre animal cap el galliner. Va reprendre la vida normal, però sempre turmentat per una profunda insatisfacció interior que el feia sentir-se estrany.

Mai va descobrir la seva autèntica identitat de còndor. I ja vell, un dia va morir. Sí, lamentablement va morir al corral dels galls dindi on havia viscut.

I pensar que havia nascut per volar més amunt dels cims!

inici


aprenentatge ( + amor )

Vaig aprendre i vaig decidir
Walt Disney
Procedència: Col·laborador/a

Després d'esperar molt, un dia em vaig decidir a triomfar... Vaig decidir no esperar les oportunitats sinó buscar-les jo mateix. Vaig decidir veure cada problema com una oportunitat de trobar una solució. Vaig decidir veure cada desert com l'oportunitat de trobar un oasi. Vaig decidir veure cada nit com un misteri a resoldre. Vaig decidir veure cada dia com una nova oportunitat de ser feliç.

Aquell dia vaig descobrir que el meu únic rival eren només les meves pròpies febleses i que en elles hi tenia l'única manera i la millor per a poder-me superar. Aquell dia vaig deixar de témer perdre i vaig començar a témer no guanyar. Vaig descobrir que no era el millor i que potser mai ho seria. I em va deixar d'importar guanyar o perdre, perquè el que volia era saber-me millor que el dia anterior.

Vaig aprendre que és pitjor deixar de pujar que no pas no arribar al cim. Vaig aprendre que el millor triomf que puc tenir, és poder dir a algú "Amic".

Vaig descobrir que l'amor és més que un simple estat d’enamorament, "l'amor és una filosofia de vida". Aquell dia vaig deixar de ser un reflex dels meus escassos triomfs passats i vaig començar a ser la meva pròpia tènue llum d'aquest present. Vaig aprendre que si no vas a il·luminar el camí dels altres de res serveix ser llum.

Aquell dia vaig decidir canviar tantes coses... aquell dia vaig aprendre que els somnis són solament per a fer-se realitat. Des d'aquell dia ja no dormo per a descansar... ara simplement dormo per a somiar.


inici

 

aprenentatge ( + autocreixement )

Aferrar-se
Autor/a Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a

En un monestir molt antic, un mestre va començar a preocupar-se per un deixeble seu. Havia vingut al monestir amb el poc que tenia i ho va donar tot. Un dels béns que va lliurar, va ser una vella vaca.
Com que n’havia estat l’amo, el mestre li va dir que en tingues cura. I realment ho feia bé: la llet no solament donava per a les necessitats del monestir, sinó per a poder-la vendre i així cobrir moltes despeses que havien de fer.
Però el deixeble passava massa temps amb la vaca. El mestre va arribar a la conclusió que aquest no s’havia desprès realment de la seva vaqueta.
I així li va dir que volia que es tanqués en una cel·la. Era una cel·la especialment dissenyada per a ajudar a eliminar inclinacions i dependències. El mètode no podia ser més interessant: s’hi havia de romandre en silenci absolut i només seria interromput per una pregunta diària que faria el mestre.
L'endemà d'estar a la cel·la, el mestre va preguntar al noi:
- I com està la vaca?
- Està molt bé, mestre. Sóc capaç de recordar-la molt bé.
Encara no havia superat la dependència de la vaca. Per això li va preguntar l’altre dia:
- I com està la vaca?
- Està molt bé, mestre. Sóc capaç de veure-la molt bé.
Encara no estava llest! A l’altre dia:
- I com està la vaca?
- Està molt bé, mestre. Sóc capaç de sentir-la, com si estigués fora de la meva cel·la.
Encara no estava llest! A l’altre dia:
- I com està la vaca?
- Està molt bé, mestre. Sóc capaç de sentir-la com si estigués dins de la meva cel·la. És com si ella estigués amb mi aquí i ara mateix.
No estava llest! El mestre va començar a veure que aquest mètode no funcionava. I així va decidir que l’endemà ho faria d’una altra manera. Quan va arribar a la cel·la, va trucar i va cridar al seu deixeble, però no en va obtenir resposta.
Altre cop va trucar i va escoltar, esbalaït, un mugit.
En obrir la porta, va trobar el seu deixeble de quatre potes, mugint com una vaca!

inici

 

aprenentatge ( + recerca )

Els fesols màgics
Autor/a: Desconegut/da
Procedència Col·laborador/a

Periquín vivia amb la seva mare, que era vídua, en una cabanya del bosc.
Com amb el temps va empitjorar la situació familiar, la mare va enviar a Periquín a la ciutat, perquè allí intentés vendre l'única vaca que posseïen.
El nen es va posar en camí, portava lligada amb una corda a l'animal, i es va trobar amb un home que duia una bosseta de fesols.
- Són meravellosos - va explicar aquell home -. Si t'agraden, te les donaré a canvi de la vaca.
Així ho va fer Periquín, i va tornar molt content casa seva. Però la vídua, disgustada al veure la badomia del noi, va agafar els fesols i les va llançar al carrer. Després es va posar a plorar.
Quan es va aixecar Periquín a l'endemà, va ser gran la seva sorpresa al veure que els fesols havien crescut tant durant la nit, que les branques es perdien de vista.
Es va posar Periquín a grimpar per la planta, i puja que puja, va arribar a un país desconegut. Va entrar en un castell i va veure a un malvat gegant que tenia una gallina que posava un ou d'or cada vegada que ell l'hi manava.
Va esperar el nen que el gegant es dormís, i prenent la gallina, va escapar amb ella. Va arribar a les branques dels fesols, i despenjant-se, va tocar el sòl i va entrar en la cabanya.
La mare es va posar molt contenta. I així van anar venent els ous d'or, i amb el seu producte van viure tranquils molt temps, fins a que la gallina es va morir i Periquín va haver de grimpar per la planta altra vegada, dirigint-se al castell del gegant.
Es va amagar darrera d'una cortina i va poder observar com l'amo del castell anava contant monedes d'or que treia d’una bossa molt gran de cuir.
Quan es va dormir el gegant, va sortir Periquín i, recollint la bossa amb les monedes d'or, va córrer cap a la planta gegantesca i va baixar a casa seva. Així la vídua i el seu fill van tenir diners per a anar vivint molt temps.
No obstant això, va arribar un dia que la bossa de cuir del diners va quedar completament buit.
Per tercera vegada Periquín va pujar per les branques de la planta, i va anar escalant-les fins a arribar al cim.
Llavors va veure a l'ogre guardar en un calaix una caixeta que, cada vegada que s'aixecava la tapa, deixava caure una moneda d'or.
Quan el gegant va sortir de l'estada, va agafar el nen la caixeta prodigiosa i se la va guardar.
Des del seu amagatall va veure Periquín que el gegant es tombava en un sofà, i un arpa, oh meravella!, tocava sola, sense que cap ma premés les seves cordes, una delicada música s’escoltava. El gegant, mentre escoltava aquella melodia, va anar caient en el somni a poc a poc.
Tot just ho va veure així Periquín, va agafar l'arpa i es va posar a córrer. Però l'arpa estava encantada i, al ser presa per Periquín, va començar a cridar:
- Eh, senyor amo, desperti vostè, que em roben!
Sobresaltat el gegant es va despertar i van començar a arribar de nou des del carrer els crits acusadors:
- Senyor amo, que em roben!
Veient el que passava, el gegant va sortir en persecució de Periquín.
Ressonaven a esquena del nen passos del gegant, quan, ja agafat a les branques començava a baixar. Es donava molta pressa, però, al mirar cap a l'altura, va veure que també el gegant descendia cap a ell.
No hi havia temps que perdre, i així que va cridar Periquín a la seva mare, que estava a casa preparant el menjar:
- Mare, porti'm el destral de seguida, que em persegueix el gegant!
Va acudir la mare amb el destral, i Periquín, d'un precís cop, va tallar el tronc del màgic fesol.
Al caure, el gegant es va estavellar, pagant així les seves malifetes, i Periquín i la seva mare van viure felices amb el producte de la caixeta que, a obrint-se, deixava caure una moneda d'or.


inici

 

aprenentatge ( + autenticitat )

El savi i el barquer
Rondalla popular
Procedència: Col·laborador/a


Un savi molt savi, però també molt cregut de la seva saviesa, va contractar els serveis d’un barquer, perquè amb la seva barca el portés a l’altra riba del llac.
Al cap d’una estona d’haver començat la travessia van aparèixer uns núvols foscos i espessos, negres i amenaçadors.
Una mica inquiet, el savi va demanar al barquer si creia que faria mal temps.
- Us ho sabria pas dir - va dir el barquer.
Tot estranyat per aquella manera de parlar el savi li va preguntar:
- Que no heu après mai la gramàtica?
- No, va respondre.
- Doncs ja podeu dir que heu perdut la meitat de la vostra vida.

El barquer va quedar en silenci. Al cap de poc aquells núvols van cobrir tot el cel i es van fer encara més espessos i es va posar a bufar un vent terrible, amb uns xiulets que feien feredat. Les aigües del llac van començar a bellugar-se i aviat van començar a omplir la barqueta on anaven els dos viatgers.
Aleshores el barquer va preguntar al savi:
- Digueu: no heu pas mai après a nedar?
- No, va respondre el savi.
- Doncs aleshores, mestre, ja podeu dir que heu perdut la vida sencera, perquè ens estem enfonsant sense remei.

inici

 

aprenentatge ( + sentit )

El mirall dels desigs
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a

En
Harry Potter arriba per tercer dia consecutiu a l'habitació del mirall i no s'adona que en un racó, assegut en un pupitre, hi ha en Dumbledore.
"És curiós com hom se’n pot tornar de miop en ser invisible", va dir en Dumbledore.
En Harry es va sentir alleujat el veure que li somreia.
"Llavors -va continuar en Dumbledore, baixant del pupitre per a seure a terra amb el Harry-, tu, com centenars abans que tu, has descobert les delícies del mirall d’Igsed".
"No sabia que es deia així, senyor".
"Però espero que t'hauràs adonat del que fa, oi?".
"Bé... em va fer veure la meva família i...".
"I el teu amic Ron el va reflectir com a capità".
"Com ho sap...?".
"No necessito una capa per a ser invisible -va dir amablement en Dumbledore-. I ara ¿pots suposar què és el que ens mostra el mirall d’Oesed a tots nosaltres?".
En Harry va negar amb el cap.
"Deixa'm explicar-te. L'home més feliç de la terra pot utilitzar el mirall d’Igsed com un mirall normal. És a dir es mirarà i es veurà exactament com és. T’ajuda això?".
En Harry va quedar-se pensant. Després va dir lentament: "Ens mostra allò que volem... allò que volem que sigui...".
"Si i no -va dir amb calma en Dumbledore-. Ens mostra ni més ni menys que el desig més profund i desesperat del nostre cor. Per a tu, que mai vas conèixer la teva família, seria veure'ls envoltant-te. En Ronald Weasley, que sempre ha estat superat pels seus germans, s’hi veu tot sol i que és el millor de tots. Això no obstant, aquest mirall no ens donarà cap coneixement o veritat. Hi ha homes que s'han desmuntat davant això, fascinats pel que han vist. O han embogit, en no saber si el que mostra és real o si més no possible". I va continuar: "El mirall ara serà dut a una casa nova casa, Harry, i et prego que no el busquis altre cop. I si alguna vegada et creues amb ell, hauràs d'estar preparat. Perquè no és bo deixar-se arrossegar pels somnis i deixar de viure, recorda-ho. I ara ¿per què no et poses altre cop aquesta magnífica capa i te'n vas al llit?".

( Per a informació: el mirall d’IGSED té una llegenda a l’entorn del marc que diu així: ROC UETLED GISED LE ONIS ARACAVET ALSE ONOXIA. Si ho llegeixes tot a l’inrevés descobriràs el nom del mirall i el seu significat (Això no és la teva cara si no el desig del teu cor)

inici

aprenentatge (+ consciència )

 

La ira i la muntanya
Popular Oriental


En aquest divertit conte es torna a incidir en el tema de si les emocions ens pertanyen o no, i a més sembla patent que si no les alimentes, desapareixen.

Conten que una vegada hi havia un home que patia amb freqüència atacs d'ira i còlera, així que va decidir un dia abordar la situació. Per a això se'n va anar a veure a un vell savi amb fama de conèixer la naturalesa humana; a l'arribar a la seva presència li va parlar així:

-Senyor, vull sol•licitar la teva ajuda. Amb freqüència tinc arrencades d'ira i còlera que fan que la meva vida i la de la meva família sigui molt desgraciada i ja he perdut a gairebé tots els meus amics. Ja sé que jo sóc així, però confio a poder canviar si vos m'aconselleu.

- El que em contes és molt interessant -va dir el savi-, però per poder ajudar-te eficaçment necessito que em mostris la teva ira per saber de quina naturalesa és.

- Però ara no estic enfadat -va contestar l'home.

- Bé, en aquest cas -va continuar el savi- el que hauràs de fer la pròxima vegada que la ira t'envaeixi és venir ràpidament a visitar-me a casa meva que està dalt de la muntanya. Recorda que has de venir el més aviat que puguis.

L'home es va mostrar d'acord i va tornar a casa seva, però l'endemà un petit incident va incendiar la seva còlera i va marxar veloçment a veure a l'ancià

No obstant això, la distància era llarga, la pujada costeruda i la calor sufocant, així que va arribar a casa de l'ancià completament esgotat.

- Senyor, aquí estic com em vas dir.

- Fantàstic, mostra’m la teva ira.

Però l'home estava tan esgotat que no tenia ni rastre d'ira.

- Això és perquè no has vingut prou ràpid -va dir l'ancià-, la pròxima vegada puja les costes més lleuger i així arribaràs encara amb la ira.

Al cap d’uns quants dies, a l'home li va esclatar en un altre atac de còlera i, recordant les recomanacions del savi, va pujar les costes a tot córrer. Lògicament, quan va arribar estava completament exhaust i el savi el va reprendre severament.

- Això no pot seguir així. Crec que cal que t’esforcis més, i pujar les costes molt més de pressa, perquè si no ho fas així no podré conèixer la teva ira.

L'home va baixar entristit, jurant-se que a la propera ocasió correria amb totes les seves forces per arribar a temps de mostrar la seva ira. Però no va ser així. Una i una altra vegada pujava les costes fins la casa de l'ancià, i una i una altra vegada arribava tan cansat que gairebé ni podia parlar.

Un dia que va arribar en tal condició que van haver dajeure’l, el savi li va dir:

- Crec que m'has enganyat. Si la ira formés part de tu, podries ensenyar-me-la estiguessis cansat o no. Has pujat a casa meva més de vint vegades i totes elles has arribat sense indici d'ira. La veritat és que aquesta ira no et pertany, arriba a tu motivada per qualsevol cosa i tu, estúpidament, la reculls en la teva ment. Per tant, tens dues opcions: o no recollir-la. . . o posar-te a pujar costes a tota carrera com un boig, tota la vida

 

 

 

aprenentatge (+ quotidianitat )

El discurs del savi
Popular Oriental

En aquest altre divertit i subtil conte sufí se'ns mostra a un savi donant una lliçó a uns ignorants i ens il•lustra sobre la importància de l'esmentat concepte d’ «aprendre a aprendre”.

Els habitants d'un poble van sentir parlar que als voltants vivia un savi, així que, moguts per la curiositat i no pel verdader desig d'aprendre, van decidir invitar-lo que els donés un discurs. El savi, després de molts precs, al fi va acceptar.
Arribat el moment, el savi va preguntar als del poble:

- Saben de què vaig a parlar avui?

- No ho sabem -van contestar tots a l’hora.

- Doncs si no saben encara que de què vaig a parlar-los, com esperen aprendre res? -dit la qual cosa, el savi se'n va anar.

Tots els presents van decidir anar a buscar-lo l'endemà i el savi va tornar a fer el seu discurs.

- Saben ja de què vaig a parlar avui?
- Sí ho sabem -van respondre tots, havent-se posat prèviament d'acord.

- Doncs si ja saben de que vaig a parlar no em necessiten per a res , i va tornar a marxar, deixant als presents amb un pam de nassos.

Una altra vegada els veïns van anar a buscar al savi i aquest va tornar de nou per impartir el seu discurs. Davant del nombrós auditori, va preguntar per última vegada:

- Avui ja saben de què parlaré?

En aquesta ocasió tots s'havien confabulat per contestar que uns sí sabien i altres no, en el cas que el savi tornés a preguntar-los.

- Uns si ho sabem i altres no -van respondre.

- Doncs, en aquest cas, que els que sàpiguen instrueixin als que no ho saben.

Dit això, el savi se'n va anar i e!s veïns no van anar a buscar-lo mai més

 

inici

 

 

aprenentatge + ( quotidianitat )

EL savi i la tassa de te
Popular Oriental

Un home jove va anar a visitar a un vell savi amb la finalitat que l’instruís. L'ancià el va rebre, invitant-lo a una tassa de te. Mentrestant, el nouvingut no parava de parlar inconscientment sobre els seus molts coneixements. El savi va agafar la tetera i va començar a abocar el te sobre la tassa del seu convidat, de tal manera que el fumejant líquid es va vessar. No obstant això, el vell va seguir servint te.

- Què fa vostè -va dir el jove-, no s'adona que la tassa vessa i està caient el te a terra?

L'ancià va somriure amb picardia i va dir:

-Il•lustro aquesta situació. Tu, de la mateixa manera que la tassa, estàs ja ple de les teves pròpies opinions, prejudicis i creences. De què serviria que jo intentés ensenyar-te alguna cosa si abans no et buides?

 

aprenentatge + ( quotidianitat )

El deixeble erudit
Popular Oriental

Aquest conte xinès abunda sobre la necessitat de desprendre's de tota la informació inútil que no és res més que un destorb per a arribar a la saviesa.

Un home va anar a veure a un savi mestre per demanar-li que l’acceptés com deixeble. Quan va arribar, va ser rebut per un assistent que el va interrogar sobre el motiu de la seva visita.

- Desitjo que el mestre m'accepti com deixeble - va sol•licitar el nouvingut.

- Molt bé, jo sóc el seu assistent i faré arribar al mestre la seva demanda.

Així ho va fer, i al cap d’una estona va tornar amb un paper escrit a les mans que va lliurar a l'home.

- El mestre li demana que contesti a aquestes preguntes.

Com que el visitant era un home instruït, va contestar les preguntes amb facilitat sense que cap li resultés complicada. Acabat l'examen, l'assistent va recollir les respostes i va marxar a entregár-les al mestre. Després d’una estona va tornar al costat del ja impacient visitant.

- El mestre m'ha demanat que li comuniqui que ha demostrat en les seves respostes una gran erudició, per aquest motiu l’acceptarà com deixeble d'aquí a un any.

Aquell home es va sentir afalagat, però també decebut per haver d'esperar el llarg termini marcat pel mestre. Abans d'anar-se'n, va preguntar:

- Si contestant correctament a les preguntes he d'esperar un any, quin seria el termini assenyalat en cas de no haver respost adequadament a l'examen?

- Ah, en aquest cas -va contestar l'assistent-, el mestre l'hauria acceptat ara mateix. En canvi, vostè necessita almenys un any per alliberar-se de tota aquesta càrrega de coneixement inútil que porta a sobre.

inici

 

 

aprenentatge (+ solidaritat )

Una lliçó per als que abusen

La vida és la millor escola d'aprenentatge i moltes situacions quotidianes serveixen perquè puguem rebre curioses lliçons de les quals extreure valuosos ensenyaments. Vet aquí un exemple ple d'humor i enginy.

Un home va complimentar a un veí que l’ havia ajudat en una tasca, invitant-lo a menjar un exquisit guisat de gallina. Però, dies després, uns familiars del veí van acudir a la casa de l'home per què els invités també a menjar l'excel•lent guisat. Corn que eren familiars del bon veí, l'home els va invitar amablement.

Passats uns dies, es van presentar per allà uns parents dels familiars del veí per menjar el guisat de gallina; i l'home també els va atendre segons els principis de l'hospitalitat. No obstant això, va ocórrer que una setmana després es van presentar uns amics dels parents dels familiars del veí per degustar ells també el ja famós guisat de gallina.

L'home els va asseure a la seva taula i, al cap d'uns minuts, els va servir un caldo aigualit insípid.

- Això què és? -van preguntar els visitants-. Ens havien parlat que en aquesta casa cuinaven un extraordinari guisat de gallina.

- Doncs ho sento senyors, -va dir l'home-, però aquest és el caldo del caldo de la sopa de la gallina guisada.

 

aprenentatge (+ coherència)

Respostes diferents
Popular Oriental

El verdader coneixement és susceptible de captar les subtils –però importants- diferències de les situacions i de les persones, com en el següent conte hindú.

Un jove deixeble va sol•licitar al mestre de poder assistir en silenci a les entrevistes que aquest concedia a aquelles persones que anaven a la recerca del seu consell i saviesa.

La primera visita va ser la d'un home que va preguntar:
- Mestre, Déu existeix?
- Sí -va ser la lacònica resposta.

En la segona entrevista una dona va preguntar:

- Senyor, Déu existeix?
- No -va ser aquesta vegada la resposta.

En una tercera visita un jove va interrogar:
- Savi, Déu existeix?

En aquesta ocasió, el mestre va guardar silenci, i el jove se'n va anar sense cap resposta a la pregunta formulada. El deixeble, desconcertat per l' estranya conducta del mestre, no va poder per menys que preguntar:

- Senyor, com pot ser que a tres preguntes iguals hagi respost de manera diferent cada vegada?
Primer, has de saber - va contestar el mestre- és que cada resposta va dirigida a la persona que pregunta i per tant no és per a tu ni tampoc per a ningú més. I el fet segon és que he respost d'acord amb la realitat de cada persona.
En el primer cas es tractava d'un home en el que mora la divinitat però que ara viu un moment de foscor i dubte, per això he volgut donar-li suport.
En el segon cas es tractava d'una dona beata aferrada a les formes externes de la religió que ha descuidat la seva família per atendre al temple, i per aquest motiu és bo que aprengui a trobar a Déu entre els seus.
El tercer cas es tractava només d'algú que ha vingut a yeure’m per curiositat i per això he improvisat la seva resposta com podia haver respost qualsevol altra.

inici

aprenentatge (+ quotidianitat )

 

El pollastraire mentider

Si el conte 'anterior va ser una bona lliçó per a uns abusadors, no ho és menys aquest per a un mentider.

Un home va anar al mercat i en una tenda va veure un pollastre penjat.

- Quant pesa? -va preguntar al pollastraire.

- Dos quilos i mig -va contestar.

- I no en té més gran? -va tornar a preguntar el client.

- Vaig a mirar dins -va respondre el botiguer.

La veritat era que només tenia aquell pollastre, però de cap manera volia perdre la venda, així que va tornar de la rebotiga amb el mateix pollastre a les mans, dient:

- Tinc aquest altre que pesa tres quilos.

- Fantàstic -va dir el client. Posi-me’ls tots dos!

inici

aprenentatge ( + solidaritat )

El fill que va curar al seu pare

En aquest conte persa veiem la dura lliçó que un fill va donar a un pare malalt d' avarícia.

Una vegada era un home avar que posseïa molt or però que era incapaç de gaudir-ne. Gairebé gastava res, i quan ho feia era amb molt dolor, i per justificar-se afirmava que tot ho feia per estalviar, però el cert és que la seva pobra ment pensava constantment en els diners. Però on guardava tot el seu diners? Això era just el que el seu fill volia saber, així que un dia va espiar al seu pare i va descobrir que els tenia enterrats. Sense pensar-s'ho dues vegades, va desenterrar els diners i els va gastar ràpidament a mans plenes en festes i alegries i repartint-lo entre captaires i necessitats.

Quan el pare es va assabentar que el seu fill havia dilapidat tota la seva fortuna, va plorar amargament i es va doldre pels diners perduts, però ni es va preocupar per la conducta del seu fill. Mentrestant, el jove que estava feliç, es va apropar al seu pare i li va dir:

-Pare, els diners han de ser font de felicitat i fortuna, per a disfrutar-los i que els altres en gaudeixin. Tu pensaves enterrar-los amb tu en la teva tomba i per això també t’haguessin valgut unes pedres, així que jo he decidit gastar-lo abans que facis aquesta gran bogeria. Alegra't, doncs a més t'he curat de la malaltia de l'avarícia.

 

inici

 

aprenentatge (+ família )

Savi fins al final
Popular Oriental

Aquest conte és d’ un pare que vol ensenyar als seus fills et valor dels diners, i ho fa d'una manera contundent.

Un home amb fama de savi havia fet una gran fortuna i li va arribar l'hora de la vellesa, pel que va cancel•lar els seus negocis. A partir d'aquest moment, cada dia trobava motius per invitar als seus nombrosos amics a bons banquets i per fer-los valuosos regals.

Passats uns mesos de luxes i malbarataments, un amic li va dir:

- Crec que hauries de deixar de gastar d'aquesta manera. Encara que la teva fortuna és gran, aviat s'acabarà si contínues dilapidant-la d'aquesta manera. A més, recorda que tens uns fills que t'heretaran.

- Precisament per ells ho faig –va contestar-. Jo als meus fills els he donat l'educació i els mitjans suficients com perquè es construeixin un futur per ells mateixos. L'expectativa de disposar del meu patrimoni es convertiria en una invitació a la cobdícia i a la indolència i els meus diners no serien més que un verí en les seves vides. Recorda que la riquesa aconseguida sense esforç arruïna la capacitat dels intel•ligents i agreuja l'estupidesa dels més barroers.
I en efecte, aquell home va gastar fins a l'últim cèntim abans de morir.

inici

 

 

aprenentatge ( + responsabilitat )

El tigre i el llop
Popular Oriental

Vegem ara un conte hindú que ens mostra com la vida ens ofereix sovint valuoses lliçons gratuïtes, encara que freqüentment les interpretem erròniament com en el cas del protagonista de la història.

Un savi va dir un dia al seu deixeble que anés a una clariana d'un bosc, i que contemplés l'escena que allà acorreria per després obrar en conseqüència amb l'ensenyament rebut
El deixeble així ho va fer, i quan va arribar al clar va veure a un llop estirat amb les potes trencades que, malgrat la seva incapacitat, mostrava un aspecte saludable. Al d’na estona va contemplar la solució a l'enigma: un gran tigre portava entre les seves urpes una peça de caça que va devorar en part per després deixar una bona porció de carn sobrant davant del llop esguerrat perquè aquest mengés.

El deixeble va quedar meravellat de com la Divina Providència actuava perquè aquell animal inútil s'alimentés. D'aquesta manera, va decidir dedicar-se a la contemplació, i va pensar que si la Divina Providència proveïa així a una bèstia, també l’ajudaria a ell.

Mesos més tard, el savi va anar a visitar al deixeble, i el va trobar en estat d'inanició.

-Tonto -li va dir-, resulta que has pres exemple del llop i resulta que jo et vaig enviar que aprenguessis del tigre, que no només troba aliment per a ell sinó també per a un necessitat.

inici

aprenentatge ( + consciència )

 

Els regals al sultà
Popular oriental

Ara, en aquest conte àrab, és un savi captaire qui dóna una lliçó al sultà.

Un dia, el sultà amb el seu seguici anava de viatge quan es van trobar amb un captaire que no va aixecar el cap al veure'ls passar. Això va enfurir al sultà, que va dir:

- Aquests captaires no són millors que les bèsties.

El visir va descavalcar i va increpar al captaire.

- No t'adones que el senyor d'aquestes terres està davant teu? Com és que no li mostres respecte?

- Digue-li al sultà que esperi homenatges d'aquells que necessitin alguna cosa d'ell. No obstant això, li faré un regal, digue-li que si sóc un captaire cobert de parracs, la seva obligació és socórre’m per ser el senyor d'aquesta terra, i si sóc un animal, ha de recordar que és el pastor el que deu cuidar de les seves ovelles, i no al contrari. El cel no veu diferències entre captaires i sultans; obriu qualsevol tomba i digueu-me si veieu aquí rics i pobres.

El sultà va quedar vivament impressionat per la resposta del captaire.

- Recorda, sultà, que el teu regne i les teves riqueses, abans o després estaran en mans d'un altre, i aquest és el meu últim regal.

El sultà es va atansar al captaire i li va preguntar:

- No tens un altre regal per donar-me?

- Sí -va respondre el captaire-, no em molesteu més.

 

 

 

aprenentatge ( + sentit)

 

Així és la vida
Popular oriental

Aquest conte ens mostra un cas d'acceptació en el que un home coneix bé la sentència que diu «el temps té les seves raons», i la relativitat de la bona i mala sort.

Un pagès amb fama de savi i tranquil que vivia amb el seu fill, va veure un dia que el seu únic cavall s'havia escapat de l'estable. Els veïns no van dubtar a acostar-se a veure'l i entristir-se per la seva mala sort.

- Pobre amic –dèien-, has perdut el cavall que necessitaves per treballar, ara ja no podràs i t'espera la fam i la ruïna.

Però l'home únicament va contestar:

- Així és la vida.

Però l'endemà el seu cavall va tornar acompanyat d'un altre jove i magnífic exemplar. Els veïns aquesta vegada es van apressar a felicitar-lo.

- Quina bona sort has tingut! Sense fer res, ara tens dos cavalls.

L'home només va mussitar:
- Així és la vida.

Però als pocs dies, el pagès i el seu fill van sortir a cavalcar. En un tram del camí, el jove cavall es va espantar i va tirar al noi de la muntura partint-se aquest una cama en la caiguda. Novament, els veïns es van acostar a la casa.

- Sí que és mala sort; si no hagués vingut aquest maleït cavall, el teu fill estaria sa i no amb una cama trencada, que Déu sap si sanarà. El pagès va tornar a repetir:

- Així és la vida.

Però va ocórrer que en aquell regne es va declarar una guerra i els militars es van acostar a aquella aldea per reclutar a tots els joves en edat de prestar servei d'armes i portar-los al front. Tots van marxar a la guerra menys el fill del pagès, que va ser rebutjat per no poder caminar. Els veïns van anar una altra vegada a casa del pagès, en aquesta ocasió amb llàgrimes als ulls.

- Quina desgràcia la nostra, no sabem si tornarem a veure als nostres fills vius, tu, en canvi, tens al teu a casa amb una petita malaltia!

L'home, una vegada més, va dir:

- Així és la vida.

 

aprenentatge ( + autenticitat)

L’escorpí i la granota
Popular oriental

Aquest popular conte ens ensenya que, per molt que ens entossudim, no és possible canviar la naturalesa de les coses i que és millor comprendre i acceptar que moltes vegades són com són.


Compten que un escorpí desitjava vorejar un riu quan va encertar a passar per allà una granota que tenia la mateixa intenció.

- Granota -va dir l'escorpí-, vull travessar el riu però jo no sé nedar. Per què no m'ajudes portant-me sobre la teva esquena?

- Però tu ets molt perillós -va protestar la granota-, segurament que em picaries i el teu verí és mortal.

- T'asseguro que no t'atacaré -va respondre l'escorpí-, tingues la certesa d'això, ja que, si ho fes, jo moriria ofegat quan tu t'enfonsessis.

Aquest argument va convèncer a la granota, que amb l'escorpí sobre la seva esquena es va posar a travessar el riu. Però enmig del corrent va sentir l'agut agulló de l'animal clavant-se en la seva carn.

- Per què ho has fet? -va poder preguntar la granota abans de morir.

- Ho sento molt, granoteta, però és la meva naturalesa -va respondre l'escorpí, mentre tots dos s'enfonsaven a l'aigua per sempre.

aprenentatge (+ tolerància )

Els cecs i l'elefant
Popular Oriental

Aquest famosíssim i clàssic conte és sens dubte el més il•lustratiu respecte al tema dels punts de vista.

Una vegada va arribar un elefant a una ciutat habitada per cecs. En l'esmentada ciutat s'ignorava quin era tan estrany i enorme animal, així que van decidir cridar als més erudits d'entre ells perquè emetessin un dictamen.

El primer es va acostar a l'elefant i va palpar a consciència les seves potes. Després va sentenciar:

- Puc afirmar que aquest animal és com una columna.

El segon erudit, en canvi, va tocar a fons l'orella del paquiderm.

- Dec dir-vos que el meu col•lega està equivocat, aquest animal és com un ventall i no s'assembla en absolut a una columna -va dir amb fermesa.

Per fi el tercer erudit va explorar minuciosament la trompa de l'elefant i va dictaminar:

- Vull aclarir que els meus dos col•legues han errat clarament en la seva apreciació. És evident que aquest animal al que s'assembla és a una serp.

D'aquesta manera es va aixecar entre els habitants de la ciutat una gran polèmica entre els que defensaven l'opinió de cadascun dels erudits, creant-se així diversos bàndols bel•ligerants.

No obstant això, va encertar a passar per allà un home que hi veia perfectament i, assabentat de la disputa, va voler treure a aquella gent del seu error explicant que cada erudit sol havia percebut una part de l'animal i descrivint-los com era l'elefant en realitat.

Diuen que els cecs van creure que aquell individu estava boig, que el van expulsar de maneres violentes de la seva ciutat, i que, encara avui, continuen debatent entre ells.

 

inici

 
aprenentatge (+ tolerància )

El cec i la llum
Popular Oriental

A continuació ens trobem amb un breu conte que mostra magníficament el que significa veure les coses de manera diferent encara que un dels protagonistes sigui cec.


Un home caminava precipitadament a la nit quan va ensopegar amb un altre que s'il•luminava amb un fanal.

En el moment d'anar a increparlo, es va adonar que era cec.

- Per quins dimonis vas amb un fanal si ets incapaç de veure res? -va preguntar l'home apressat.

- Perquè puguin veure'm i no ensopeguin amb mi els tontos com tu -va replicar el cec.

inici

aprenentatge (+ tolerància )

El debat zen
Popular Oriental

En aquest conte, pres del budisme zen, trobem un bonic i divertit exemple de com dos homes són capaços de tenir dos punts de vista absolutament diferents d'una mateixa situació.


Una vegada un monjo mendicant va arribar de nit a un monestir a la recerca d'allotjament. Segons la tradició, el normal era que s'establís un debat amb el nouvingut sobre diferents aspectes de l'ensenyament budista en el que es posava a prova tant a l'hoste com els monjos del cenobi. Però aquell dia tots estaven molt cansats, així que l'abat va decidir que el debat anés a càrrec d'un monjo que, a més de borni, tenia poques llums.

L'abat va decidir aconsellar-lo:

- Com que no tens molt coneixement ni facilitat de paraula, procura que el debat es faci en silenci, i a més intenta que sigui al més curt possible.

A l'endemà l'abat es va trobar amb el visitant que ja partia.

- Què tal va ser el debat? - va preguntar.
- Pots sentir-te satisfet dels teus monjos –va contestar-, ell va dir ser el més maldestre de tots, però confesso que em va derrotar clarament per la seva elevada comprensió del budisme.

- Explica'm com va ser el diàleg -va pregar l'abat estranyat.

- Per començar, jo vaig aixecar un dit, volent expressar al Buda. Ell va contestar aixecant dos dits, fent-me veure que una cosa és el Buda i una altra el seu ensenyament.

Jo llavors en vaig aixecar tres, indicant al Buda, el seu ensenyament i els seus monjos. Però a continuació, ell va llançar el seu puny contra la meva cara fent-me entendre que tot es resumeix en una comprensió única i definitiva. No vaig saber què contestar, així que me'n vaig del teu monestir derrotat.

A l'estona va aparèixer el monjo borni i l'abat li va demanar el relat del que havia passat en el debat.

- Aquest home -va dir el monjo- era un mal educat.

Va començar aixecant el seu dit recordant-me que jo tenia sol un ull; vaig ser benevolent i vaig aixecar dos dits en senyal que ell afortunadament tenia els dos ulls, però va insistir en l'insult a l'aixecar tres dits mostrant que entre ell i jo teníem tres ulls, així que no em vaig poder contenir i li vaig donar un cop de puny a la cara. Llavors es va aixecar avergonyit i se'n va anar sense dir res.

inici


aprenentatge (+ tolerància )

Les respostes de Déu
Popular Oriental

Ens trobarem en aquest magnífic conte a un home que tenia un punt de vista completament diferent al del propi Déu, i que va acabar literalment ofegat pel pes de les seves creences.


Un home molt devot vivia en una casa una mica allunyada de l'aldea. Ja en l'època de pluges, aquestes van arribar amb una força desacostumada. Al cap d'algunes setmanes de ploure sense parar, va veure com davant de la seva porta passaven alguns veïns amb les seves pertinences carregades en burros.

Veí -li van cridar tot passant-, diuen que plourà encara més i aquesta és una zona que es pot inundar fàcilment. Vine amb nosaltres i t'ajudarem abans a recollir les teves coses.

- Gràcies, amics -va contestar el devot-, però no estic preocupat, Déu m'ajudarà si arriba el cas. I com acostumava, aquesta nit va resar pregant a Déu que el mantingués fora de perill.

Però va continuar plovent encara amb més força. L'aigua ja havia penetrat a casa seva i li arribava fins als genolls quan va veure una gran caravana de veïns amb carros abandonant l'aldea.

-Veí, no et demoris ni un instant ni perdis temps a recollir res -li van cridar al passar per casa seva-, vine amb nosaltres, doncs les aigües amenacen amb pujar més encara.

- Gràcies, però no us preocupeu per mi -els va contestar-, marxeu tranquils que Déu no em deixarà desemparat. I aquesta nit també la va passar resant demanant a Déu que no l’abandonés en aquella situació ja angoixant.

No obstant això, va seguir plovent i les aigües van créixer de tal manera que l'home va haver de pujar a la teulada de casa seva. Estant en aquesta situació, van arribar uns homes amb barques que, al veure'l allà enfilat, li van cridar:
- Ha tingut molta sort que passéssim per aquí, prepari's que anem a salvarlo, li tirarem unes cordes i lligui’s elles. No s'angoixi, que aconseguirà salvar la vida.

Aquell devot, des de d'alt la teulada, va contestar:

- No es preocupin per mi que no penso moure'm d'aquí. He pregat amb totes les meves forces a Déu demanant-li que protegeixi la meva vida. Ell m'escoltarà, això és una prova que em mana per enfortir la meva fe, però sé que no m'abandonarà en aquest difícil tràngol.

Sentit això, els homes de les barques van pensar que estaven davant un boig que no volia salvar-se i pel que no valia la pena arriscar les seves vides, així que se'n van anar.

Com que va continuar plovent, l'endemà el devot va morir ofegat i la seva ànima va arribar davant la presència de Déu.

- Senyor -va exclamar el devot-, estic frustrat i defraudat. Per què et vas negar a socórrer-me? Vaig resar sense descans demanant que no m'abandonessis. Per què no ho vas fer? -preguntava aquella ànima entre sanglots-, la meva confiança en la teva ajuda era absoluta.

La veu de Déu va sonar com un tro.

- Com és que dius que em vaig negar a ajudar-te? Ningú té la culpa que siguis un complet idiota. Qui creus que et va enviar per a socorrer-te als veïns, als de la caravana i als homes de les barques?

inici

aprenentatge (+ coherència)

 

El rei, el boig i la veritat
Popular Oriental


Cada persona te la seva veritat, una veritat subjectiva i relativa, i aquest conte ens revela com és de complex referir-se a la veritat.


Conten que un rei, obsessionat per la veritat, va ordenar que tot aquell que en el seu regne no digués la veritat fora penjat.

Aquest mateix dia, un boig es va acostar al rei i li va dir:

- Majestat, avui em penjaràs -i rient-se a riallades se'n va anar.

El rei es va quedar completament confós. Si penjava al boig, estaria executant a algú que havia dit la veritat. Si no ho feia, hauria deixat escapar a un mentider.

Immediatament, va donar ordre de derogar el decret.

inici

aprenentatge (+ justícia )

El genet i la serp
Popular Oriental

En aquest excel•lent conte persa podem apreciar fàcilment la diferència entre el verdader i el fals coneixement.

Un genet que cavalcava per una sendera va veure com una petita serp verinosa s'introduïa a la boca d'un home que dormia plàcidament a la vora del camí. El genet ràpidament va baixar del seu cavall i va començar a apallissar amb força a l'home adormit. El pobre es va despertar sota el dolor dels cops sense comprendre el que passava:

- Per què em fas això? Què t'he fet jo? -cridava aquell individu aterrat.

Però el genet no deixava de colpejar-lo i a més el va obligar a menjar uns excrements. Instants després l'home va vomitar tot el contingut del seu estómac inclosa la serp. Comprenent el que havia passat, va agrair al genet l'haver-li salvat la vida i, després de fer-li un petó la mà, va insistir que acceptés un humil anell en senyal de gratitud. En acomiadar-se, li va preguntar:

- Per què senzillament no em vas despertar?

- Si només t 'hagués despertat, no m'hauries cregut o t'hauries paralitzat per la por, i actuar ràpidament era fonamental. A més, mai haguessis menjat els excrements voluntàriament, i sota els cops del fuet et convulsionaves i així vas evitar que la serp et piqués i t’has alliberat de la mort.
Dit això, el genet va muntar el seu cavall i va seguir el seu camí.
No lluny d'allà, dos veïns d'una aldea pròxima havien estat testimonis del succés i, al arribar al costat dels seus conciutadans, van narrar el següent:

- Amics, avui hem estat testimonis d'uns tristos fets que revelen la maldat d'alguns homes. Un pobre llaurador dormia tranquil•lament la migdiada a la vora d'un camí quan un orgullós genet va entendre que obstaculitzava el seu pas. Va baixar del cavall, va començar a assotar-lo i, no content amb això, el va obligar a menjar uns excrements, li va exigir que li besés la mà i a més que li lliurés el seu anell. Per tot això, crec que el que hem de fer és sortir a buscar al genet i donar-li el seu merescut per tan injusta acció.

inici