* contes i vivències
INTERIORITAT *

On és Déu? Avivem la nostra flama espiritualLes portes de la vidaEl llibre de Xalum - El sentinella - On és la felicitat? - Silenci - Hi ha algú? - El llenyataire tenaç - La utilitat dels remugants - Iceberg - Fragments - Parlar massa -


interioritat ( + espiritualitat )

 

On és Déu
Gloria Fuertes
Procedència: Col·laborador/a

Jove, sovint et preguntaran: On és Déu? Es veu o no es veu? Noi, si t'han de dir on és Déu, Déu se'n va. De res no et servirà que et digui que Déu viu a la teva veu. Que Déu és a la flor i a la grana, al moixó i a la nafra, en allò que és lleig, en el que és trist, a l'aire i a l'aigua; Déu és al mar i, a vegades, al temple. Déu és al dolor que no se'n va i al vell que passa, a la mare que pateix, a la dona pública i al minaret de la mesquita blanca. Déu és a la mina i a la plaça, és ben cert que és arreu, però cal veure'l sense preguntar on és, com si fos un mineral o una planta.

Endinsa't en el silenci, mira't la cara ... no en tens prou amb el misteri que veus i sents? Passa un nen cantant, tu t'adones ... Déu hi és. El tens a la llengua quan cantes, a la veu quan no blasfemes i quan preguntes on és, aquesta curiositat és Déu que corre per la teva sang. Hi és als ulls quan rius, a les venes quan estimes, en tot tu sempre, però has de veure'l tu mateix, que no s'hi val que t'ho diguin ... has de sentir-lo tu com grimpa, com esgarrapa, netejant les parets de la teva ànima. Però Déu s'allunya del qui resa i no estima, del qui va a missa i no encén en els cors dels pobres, llums d'esperança; el pots trobar al suburbi a primera hora de la matinada, a l'hospital i a la garjola.

Déu és en tot això. Si t'angoixa aquest home que va amb espardenyes, si et fa sospita la vida del qui puja i no baixa, si sense motiu una angoixa se't clava a l'entranya, si et desvetlles un dia xiulant de bon matí i somrius a tothom i a tothom dones gràcies, Déu és amb tu, sota la camisa.

inici

 

ALTRES VALORS

amistat
amor
aprenentatge
austeritat
autenticitat
autocreixement
autoestima
bondat
celebració
coherència
compartir
compromís
comunicació
comunitat
confiança
consciència
constància
contemplació
creixement
donació
ecologia
esperança
espiritualitat
família
fe
felicitat
generositat
gratitud
igualtat
interioritat
justícia
llibertat
paciència
parella
pau
perdó
perseverança
proïsme
quotidianitat
recerca
respecte
responsabilitat
sensibilitat
sentit
senzillesa
servei
sociabilitat
solidaritat
tolerància
treball
vida

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 


interioritat ( + espiritualitat )

Avivem la nostra flama espiritual
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a

Vet aquí que una vegada un rei molt ric de l'Índia tenia fama de ser indiferent a les riqueses materials. Un súbdit va voler esbrinar el seu secret.

El rei li va dir: - Et revelaré el meu secret, si recorres el meu palau per a entendre la magnitud de la meva riquesa. Però porta una espelma encesa. Si s'apaga, et decapitaré.

En acabar el recorregut, el rei li va preguntar: - Què en penses de les meves riqueses?

El súbdit va respondre: - No he vist res. Només m'he preocupat que la flama no s'apagués.

El rei li va dir: - Aquest és el meu secret. Estic tan ocupat tractant d'avivar la meva flama interior, que no m'interessen les riqueses de fora.

inici

 


interioritat ( + reflexió )

Les portes de la vida
Autora: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a

No surtis de la infància precipitadament; després voldràs recuperar aquests anys

No entris a l'adolescència convençut que domines el món; la vida et portarà per camins que encara no sospites

No surtis de l'adolescència menyspreant la teva joventut; la joventut pertany a tots però no és de ningú, ni en ningú es queda

No entris a la maduresa creient que has vençut totes les etapes i que el triomf arribarà demà; la felicitat, únic triomf, es troba en gaudir totes les etapes d'un camí, no al final de la ruta

No recorris la maduresa sense crear un tresor de l'esperit; els tresors de la terra no són herència per als teus fills

No surtis de la maduresa convençut que has triomfat; el teu triomf serà el record que deixis

No surtis de la maduresa creient haver estat derrotat; alguna cosa sempre es deixa, per petita que sigui.

No entris a la vellesa creient que el destí t'ha estat advers; has estat tu qui ha elaborat aquesta destinació

No surtis de la vellesa sense lliurar els teus consells; altres infants, altres adolescents, altres madurs i altres majors t'han mirat i voldran imitar-te

inici

 


interioritat ( + solidaritat )

El llibre de’n Xalum
Francesc Bofill
Procedència: Col·laborador/a

En Xalum pensava:
- M’agradaria fer un llibre que contingués tots els poemes, antics i moderns, que canten la grandesa de Déu.
Nit i dia aquesta idea li voltava pel cap, des del matí fins al vespre. Xalum es deia que li caldrien molts diners i moltes jornades de treball per publicar un llibre tan extens. I així fou com, any rera any, es va dedicar a estalviar tot el que podia guanyar. Els seus amics també li donaven diners, els uns molts, altres algunes monedes. A tots els ho agraia Xalum amb el mateix afecte. Així deu anys després havia aplegat prou diners per a començar l’edició.

Aquells dies unes grans pluges van inundar la ciutat on vivia Xalum i molta gent es va trobar sense aliments i sense casa. En Xalum no s’hi va pensar gens ni mica i va repartir entre la gent el fons que havia reunit. I es va posar a treballar de valent per recuperar el que havia donat.
Alguns anys més tard, una terrible epidèmia va assolar el país. En Xalum altra vegada va repartir els seus diners per ajudar la gent.
Per tercera vegada va començar el seu treball. S’havia fet vell i es cansava molt, però l’esperança de veure acabat el seu llibre li donava forces. Finalment, al cap de vint anys, va poder enllestir la publicació del seu llibre. Tothom va lloar el seu treball i els savis més notables del país en parlaren en els seus congressos.
Però la gent de la ciutat, en parlar de’n Xalum als seus fills, deien sempre:
- En realitat Xalum va fer tres llibres i els dos primers encara són molt millors que el tercer.

inici

 


interioritat ( + ADVENT )

El sentinella
Francesc Bofill
Procedència: Col·laborador/a

Prop la frontera d’un país molt llunyà s’alçava un petit castell perdut enmig del desert. De tant en tant s’hi aturaven les caravanes que venien del nord o bé algun visitant solitari s’hi acollia per una nit. Però la vida del castell era molt monòtona i poques coses hi havia que fessin un dia diferent dels altres.

Un matí arribà un missatge del rei:
- Estigueu a punt perquè ens han fet saber que Déu visitarà el nostre país i potser passarà pel vostre castell. Sobretot estigueu preparats per rebre'l.
Les autoritats del castell es disposaren a complir les ordres reials. Van cridar el sentinella i li encomanaren que a partir d’aquell dia no perdés de vista el desert i així que veiés cap senyal de la vinguda de Déu els ho fes saber.
El sentinella va rebre l’encàrrec tot content; mai no li havien confiat una missió tan important.

Dret dalt de la torre, amb els ulls ben oberts, resseguia continuament l’horitzó en espera del més petit indici.
- Com deu ser Déu - pensava - Segurament vindrà amb un gran seguici i el distingiré de lluny... o potser apareixerà de cop, acompanyat per un poderós exèrcit...
Il.lusionat com estava, no pensava en res més i es passava dies i nits al capdamunt de la torre.

Va transcòrrer el temps i a poc a poc tothom anà oblidant el missatge de Déu. Fins i tot el rei hi va perdre l’interès. Al castell, els oficials i els soldats es cansaren d’esperar aquella visita i van deixar de parlar-ne. Només el sentinella es mantenia ben despert esperant, esperant sempre, sota el sol i la pluja. Prou que veia venir caravanes i exèrcits, però cap d’ells no era el seguici de Déu.
De vegades, cansat de mirar, es preguntava si tot allò no era un engany.
- Per què ha de venir Déu? I, si ve, passarà per aquest castell tan poc important? I encara qui sap si vindrà?
Però l’esperança vencia sempre els seus dubtes i novament tornava a fitar incansablement l’horitzó...
S’escolaren els mesos i els anys. El sentinella es feia vell i els ulls li començaven a fer pampallugues. Sovint havia de seure perquè les cames no el sostenien. L’un darrera l’altre, tots els soldats de la guarnició havien abandonat el castell enyorats de la ciutat, i s’havia quedat sol.

Un dia s’aixecà com sempre per mirar el desert, però s’adonà que gairebé no es podia moure. Se sentí prop de la mort, i una gran amargor li amarà l’ànima
- He estat tota la vida esperant la visita de Déu i ara hauré de morir sense haver-lo vist - exclamà dolorosament.
Aleshores sentí una veu al seu costat
- Que no em coneixes?
Astorat, el sentinell es girà i endevinà que Deú havia arribat. Ple d’alegria li va dir
- Oh, ja ets aquí! M’has fet esperar tant... per on has vingut que no t’he pogut veure?
- Sempre he estat al teu costat - replicà Déu amb dolcesa - des del dia que vas decidir esperar-me. Sempre he estat aquí, al teu costat, dintre teu. T’ha calgut un temps llarg per adonar-te’n, però ara ja ho saps. Aquest és el secret: només els qui esperen poden veure’m.
La veu callà i el sentinella se sentí envaït per una immensa felicitat. S’alçà lentament i tornà a resseguir lentament, amorosament, la ratlla de l'horitzó.

inici

 


interioritat ( + espiritualitat )

On és la felicitat?
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Coaborador/a

Al començament dels temps es van reunir diversos dimonis per fer una trapelleria.
Un va proposar: - Hauríem de prendre alguna cosa als homes. El problema és: què els prenem?.
Després de pensar-ho molt, un va dir:
- Ja ho sé! Els prendrem la felicitat. Però l´inconvenient serà on amagar-la perquè no la puguin recuperar....
Un va opinar:
- Podríem amagar-la al cim de la muntanya més alta.
Però immediatament, un altre va replicar:
- No, recorda que tenen força. Algun cop algú hi pot pujar i trobar-la. Si un la troba, de seguida tots sabran on és....
Així que un altre va proposar:
- Anem a amagar-la al fons de mar...
Però tot seguit li van replicar:
- No, recorda que són curiosos. Algun cop algú arribarà a construir un aparell per poder-hi baixar i la podrà trobar...
I encara un altre va dir.
- Amaguem-la en un planeta ben allunyat de la Terra.
I li van respondre tots:
- No, recorda que són intel•ligents, i qualsevol dia n'hi haurà un que construirà una nau espaial on hi pugui viatjar i descobrir-la. I llavors, tots tindran la felicitat....
El darrer d'ells era un dimoni que fins aquell moment havia estat en silenci tot escoltant atentament totes les propostes dels altres. Després de fer-ne un anàlisi de cadascuna, va proposar:
- Crec saber on posar-la perquè realment ningú mai no la trobi.
Tots els altres sorpresos li van dir a cor:
- On?.
El dimoni va respondre:
- L’amagarem dintre d'ells mateixos. Estaran tan ocupats buscant-la per fora, que mai no la trobaran.
Tots van reconèixer que tenia raó i hi van estar d'acord. I, des de llavors, ha estat així: l'home es passa la vida per trobar la felicitat arreu sense adonar-se que la porta amagada dins d'ell mateix.

inici

 


interioritat ( + contemplació )

Silenci
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Coaborador/a

Un home es va apropar a un monjo. Li va preguntar:
- ¿Què és el que aprens d'ordinari en la teva vida de silenci?
El monjo estava traient aigua d'un pou i va dir al visitant:
- Mira allà baix, en el fons del pou. ¿Què veus?
L'home va mirar no va veure res.
- No veig res, -va dir.
El monjo, després d'estar absolutament quiet durant una estona, va dir dir al visitant:
- Mira ara. ¿Què veus en el pou?
L'home va obeir i va respondre:
- Ara em veig a mi mateix: l'aigua és el meu mirall.
El monjo li va dir:
- Quan submergeixo la galleda, l'aigua es remou; ara, en canvi, l'aigua està tranquil·la. Aquesta és l'experiència del silenci: l'home es veu a si mateix.

inici

 


interioritat ( + fe )

Hi ha algú...
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a

Si s'esdevé
d e sobte
que et sents penjat...
en una presó...
o deprimit...
... Què pots fer?
Plorar?
Destrossar-ho tot...
esdevenir un monstre...?
maltractar-te?
No!!! Si algun cop...
et sents trist...
et sents culpable...
amb molta por...
perquè et sents inferior...,
i ntenta tenir present
que hi ha algú...
que et valora...
esplendorós,
magnífic,
que sempre pensa en tu
i et recorda amb estimació.

inici

 


interioritat ( + espiritualitat )

El llenyataire tenaç
Jorge Bucay
Procedència: Col·laborador/a Extret del llibre: Escolta'm

Una vegada era un llenyataire que es va presentar a treballar en una fusteria. El sou era bo i les condicions de treball millors encara; així que el llenyataire es va decidir a fer bon paper.
El primer dia es va presentar al capatàs, qui li va donar una destral i li va designar una zona.
L'home entusiasmat va sortir al bosc a talar. En un sol dia va tallar divuit arbres.
— Et felicito – va dir el capatàs — segueix així.
Animat per les paraules del capatàs, el llenyataire es va decidir a millorar l'endemà el seu propi record; així que aquella nit se'n va anar a dormir ben aviat.
A l'endemà es va aixecar abans que ningú i se'n va anar al bosc.
Malgrat tot l'esforç, no va aconseguir tallar més que quinze arbres.
— Em dec haver cansat – va pensar i va decidir ficar-se al llit al capvespre.
A l'alba, es va aixecar decidit a batre la seva marca de divuit arbres. No obstant això, aquell dia no va arribar ni a la meitat.
L'endemà van ser set, després cinc i l'últim dia va estar tota la tarda tractant de tallar el seu segon arbre.
Inquiet pel pensament del capatàs, el llenyataire es va atansar per explicar-li el que li estava passant i a jurar-li i perjurar-li que s'esforçava al límit de defallir.
El capatàs li va preguntar:
— Quan vas afilar la teva destral l'última vegada?
— Afilar? No he tingut temps d'afilar la destral, he estat molt ocupat tallant arbres.

inici

 


interioritat ( + espiritualitat )

La utilitat dels remugants
Mamerto Menapace
Procedència: Col·laborador/a ( http://www.autorescatolicos.org )


Una vegada, no fa tant ni molt lluny, hi havia un poblet solitari i perdut entre les ciutats dels homes. Era un poblet petitó i sense importància. No tenia emissora, ni diari, i per això tots pensaven que aquesta gent del poblet no tenia res a dir. En aquest poblet de camp tots parlaven baixet perquè s'havien acostumat a escoltar. De tant en tant, sí, cantaven, xiulaven o taral·lejaven; i tenien els ulls grans, acostumats a mirar.

Era un poblet amb nens desnodrits, de panxeta abultada i bracets estrets.

Un grup de científics va venir una vegada a visitar el poblet. Van venir malgastant paraules i somriures, i van parlar en termes exactes i incomprensibles. Van omplir planes amb noms i preguntes, tubs de vidre amb mostres de sang. La veritat és que la gent del poblet es va sentir humiliada i va guardar silenci. Els científics els van conceptuar com gent apocada i taciturna. Van diagnosticar descalcificació i avitaminosi. Mentre que els nens del poble fins ara només s'havien adonat que tenien fam. Els científics van elevar un informe al ministeri. Si va arribar fins a aquella riba, no ho sé.

Però el Senyor Déu estimava a aquest poblet. I va voler ajudar-lo. Per això un bon dia el Senyor Déu va manar a aquest poblet tres cabrits i una vaca. Quatre animalets d'ulls mansos i un bel endins. Res portaven per al poblet; simplement venien a quedar-se. Una havia nascut a una estada, els altres en altres parts.

Al principi van despertar la curiositat. Al passar pels carrers del poblet la gent els mirava. Com que no venien a portar ni a buscar res, aviat van ser admesos en la vida del poblet. Els van veure mansos i indefensos i van començar a protegir-los; fins i tot van començar a parlar-los perquè els van veure callats.

Per alimentar-se n'hi va haver prou amb les pastures que creixien al lloc, i que ells mateixos sortien a buscar-se. I la gent es va alegrar de veure'ls menjar i alimentar-se del mateix que tenien ells. I per això, no només no els van fer fora del lloc sinó que fins van arribar a construir-los un corral. Un corral per a les seves nits; perquè de dia els agradava veure'ls pels carrers, entrar en els seus patis, participar en la seva mateixa geografia familiar. Fins que es van fer amics dels seus gossos, que ja no els bordaven al veure'ls arribar. I ja se sap que al camp, només a les visites amigues els gossos no els borden.

I va ser així com, amb el temps, el poblet es va adonar del regal que Déu els havia fet. Cada matinada van començar a comptar amb el seu got de llet per els seus nens, per els seus ancians malalts, per les seves mares que alletaven.

Got de llet que no era una realitat duta de fora. Però, que no obstant això, fins ara mai havien tingut. Eren de les seves pròpies pastures, el seu trèvol familiar assumit i rumiat lentament en les seves hores de silenci i soledat, amb els seus ulls mirant cap el cel. I els homes del poblet es van adonar de la importància d'aquests temps de rumia i de silenci que passaven els seus animalets. I com per instint van començar a respectar aquests moments.

inici



interioritat ( + espiritualitat )

Iceberg
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a

Quina vida tan trista porta l'iceberg!

Resignat a flotar, és arrossegat per totes les corrents.

Encara que sembla dur, va desfent-se a poc a poc.

Fred i tallant, fa difícil i perillosa tota aproximació.

Quan xoca mai s'emmotlla ni s'adapta, simplement es trenca.

Aparenta molt en la superfície, però s'ignora la seva profunditat, que és molta.

Que trist, Senyor, tant iceberg a la deriva en l'oceà del món...!

inici

 


interioritat ( + espiritualitat )

Fragments
Borges
Procedència: Col·laborador/a

Desgraciat el pobre d'esperit, perquè sota la terra serà el que ara és en la terra.
No odiïs al teu enemic, perquè si ho fas, ets d'alguna manera el seu esclau. El teu odi mai serà millor que la teva pau.
Resisteix el mal, però sense sorpresa i sense ira. A qui et fereix a la galta dreta, pots oferir-li l'altra, sempre que no et mogui el temor.
Jo no parlo de venjances ni de perdons; l'oblit és l'única venjança i l'únic perdó.

inici



interioritat ( + autenticitat )

Parlar massa
Autor/a: Desconegut/da.
Procedència: Col.laborador /a.

Un matí el meu pare em convidà a fer un passeig pel bosc i vaig acceptar gustosament. Es va aturar en una corba i després d'un petit silenci em va preguntar:
- A més del cant dels ocells, escoltes alguna cosa més?
Vaig parar atenció i uns segons després vaig respondre:
- Estic escoltant el soroll d'una carrossa.
- Això mateix- digué el meu pare - És una carrossa buida.
- Com saps que és una carrossa buida, si encara no la veiem?
- És molt fàcil saber quan una carrossa és buida, es nota pel soroll. Quant més buida, més gran és el soroll que fa.

Em vaig fer adult i fins avui quan veig una persona que parla massa, que interromp la conversa de tothom, que se sent prepotent i menysté a la gent, tinc la impressió de sentir la veu del meu pare dient: 'Quan més buida, més gran és el soroll que fa.'

inici